Arenes movedisses
«M’has conegut en un moment estrany de la meva vida... La veritat és que si m'haguessis vist fa uns anys ni em reconeixeries. Ara només sóc l'ombra del monstre que un dia vaig ser, algú que imposava respecte en qualsevol pel·lícula o còmic en el que apareixia, un tio respectable vaja... Encara me'n recordo d'aquella expressió d'horror del públic en el meu debut. Després ningú s'atrevia a donar-me la mà perquè els hi feia por! La veritat és que feia goig aquell dia: la meva pell carregada de punts de sutura, els meus cargols acabats d'estrenar i un esmòquing negre vellutat comprat per a l'ocasió. Mai s'havia vist alguna cosa igual abans, eh?
Em sentia invencible, no hi havia res ni ningú que em pogués parar... I ara mira, tota aquesta moda ridícula que ha aparegut en un tres i no res em passa la mà per la cara. Si t'haig de ser sincer, no ho entenc. Els directors de cinema prefereixen les novetats galdoses per espantar el públic, però a mi no m'enganyen, el seu èxit és tot màrqueting, eh? Com s'entén sinó que les còpies barates de mi triomfin? Zombies es fan dir, o morts vivents. I què sóc jo sinó? Diria que algú que reviu a base de peces mortes també és un mort vivent, no? Entenc que potser sempre he tingut un acting un pèl encarcarat, però ells no ho fan molt millor i com a mínim no tinc un aspecte tan potiner!»
«No et sabria dir ben bé què va passar després, suposo que van ser un cúmul de circumstàncies de les que no en vaig saber sortir. No volia caure en l'oblit i vaig fer diverses seqüeles de la pel·lícula, però llavors em van encasellar en aquell paper, i després ja ningú em podia veure com un altre personatge. Passen els anys i tothom em recorda només pel meu primer film. No és que vulgui justificar-me, eh? Però l'oblit és un monstre que mica en mica et menja per dins, i lluitar contra ell és una agra batalla que no té mai fi. A més a més, la fama et fa entrar en una dinàmica perillosa, i jo hi vaig caure de quatre potes: quant més la pretenia recuperar, més m'enfonsava. És com les arenes movedisses, que en voler-ne sortir més avall vas. Bé, de fet jo encara m'estic enfonsant, en aquest sentit segueixo igual: jo, un monstre reputat, amb tota aquesta alçada i que atemoreix les masses, m'he vist obligat a fer espectacles de segona fila. Perquè te'n facis una idea, fins fa poc he estat treballant en el show d'un local de carretera els dissabtes a la nit. El meu número es deia 'Conversando con el monstruo' i consistia en fer un monòleg que fes riure el públic. Era un projecte petit però interessant, "rellançaràs la teva carrera" em vaig dir "seràs capaç de demostrar que no només saps espantar". El final te'l pots imaginar... sí que feia riure, però reien de mi.
Ara estic valorant la possibilitat d'agafar una feina que em van oferir en aquell parc temàtic que hi ha a les afores de la ciutat. El coneixes? Es veu que hi ha un passatge del terror i els hi falta gent. Almenys allà sí que hauria d'espantar i podria anar tirant...»
«No ho sé, potser m'hauria de retirar, rendir-me, llençar la tovallola, digues-li com vulguis... Ja ho diuen que hem de deixar pas a les noves generacions, però sento que jo mai he format part de cap generació que demanés pas. A mi se m'ha passat el temps sense que m'arribés una oportunitat de demostrar novament el que valia i sento que no tinc més forces per seguir lluitant.
Bé, de fet és per això que sóc aquí, a veure si ho pots arreglar, eh? "Ves-hi" em van dir, "t'ajudarà a veure les coses d'una altra manera", i aquí estem, però dubto que tinguis un paper en una superproducció de Hollywood que rellanci la meva carrera definitivament, oi? Si fos així series més aviat un bruixot i no el que dius que fas... Perquè... Això a què et dediques és ben estrany, eh? Deixar que sonats com jo que no tenen res millor que fer et fotin la xapa per un mòdic preu. Això sí, després et tocarà parlar a tu, i no sé què em diràs que faci que tota aquest gran drama que porto assobre desapareixi. Serà divertit veure què dius».
«Ai, espera, em sembla que em truquen per telèfon. Sempre en el moment més inoportú. No et sap greu si l'agafo, eh? No sé pas qui deu ser amb aquest número tan llarg».
«Digui...
Sí, jo mateix.
Correcte, era el protagonista de l'original i de totes les seqüeles, sí.
No hi he treballat mai però conec alguns projectes de la productora, eh?
Com diu?
Però... però n'està segur?
No, clar, clar que m'interessa! Quan vostè digui signem el contracte i ens hi posem de seguida, que aquestes coses és millor no postergar-les massa. Segur que ens posarem d'acord amb les clàusules.
Quedem entesos doncs. Com m'ha dit que es deia vostè?
Perfecte. Ja entenc que deu ser una persona ocupada, però quan pugui parlar amb el director faci-m'ho saber. Ah, i no s'oblidi de dur el contracte, eh?
Molt bé, moltes gràcies doncs, a reveure!»
No s'ho creurà... Era el màxim responsable d'aquella productora tan moderna, aquella on només hi treballen uns que es fan dir hipsters. Diuen que els personatges vintage estan en alça i que els hi agradaria donar-me un paper en una superproducció indie que serà la pel·lícula de l'any. Ara resulta que el meu futur professional està en mans de quatre barbuts amb ulleres de pasta!
Doncs res. Que... que tot això que t'he dit del monstre de l'oblit i tal ja està superat, eh? Cap problema, jo crec que no caldrà que torni, de fet se'm gira feina i si no et sap greu aniré passant. Molt amable, eh?
Apa adéu, que vagi bé!
